Fa uns 30.000 anys l’ home prehistòric, atret per la presència de les aigües, ocupava de manera esporàdica el que avui és la vila de Caldes. En són testimoni les restes arqueològiques trobades al Puig de les Ànimes, corresponents a l’ època del paleolític.

És evident que Caldes deu la seva existència a la presència d’aigües termals que, malgrat brollar des d’èpoques molt reculades, són aprofitades per primera vegada pels romans, pel valor que pren la hidroteràpia en el camp de la medicina.

L’ empremta més important que ens han deixat els romans és un dels monuments més representatius de Caldes: les termes medicinals, d’una antiguitat de 2.000 anys . L’estació termal de Caldes, l’antiga Aquis Voconis, i posteriorment el municipi d’Aquae Calidae, constituïa un lloc de pas obligat en el traçat de la Via Augusta, la via de comunicació més important entre Roma i Cadis. La importància de Caldes en època romana la podem confirmar en les làpides funeràries (que fan referència a membres d’una mateixa família, els Emilis de la tribu Quirina) trobades a l’ermita de Sant Grau, ja que d’elles se’n desprèn que la vila de Caldes tenia consideració de municipi, situació que únicament es contemplava en una quinzena de poblacions de tot el Principat, i que els habitants s’anomenaven “Aquicaldenses”.

Amb la caiguda de l’imperi romà ( s. IV ) i la irrupció del cristianisme, s’ interrompí l’ús de les termes, i s’inicià una època de crisi amb rebel•lions i continuades invasions. Aquesta situació de tensió forçà una progressiva despoblació cap a les zones muntanyenques.

A l’ edat mitjana, un cop Caldes tornà a ser repoblat, s’erigí, just sobre els banys públics, el castell de Caldes amb la seva muralla, símbol del poder feudal. Els conflictes viscuts en aquesta època van produir el recolliment de la població entorn de les fortificacions.

Tota l’època medieval és molt magre de notícies, però tenim constància que al s. XV les termes es varen usar com a hospital, on l’aigua era utilitzada amb finalitats terapèutiques i higièniques. El jesuïta P.Gil escrigué cap al 1600 “item en Caldas de Malavella, a dos leguas de Girona y ha uns banys excellentissims, a hon casi per espay de un cuart de llegua o mitja llegua y ha moltes fonts d’aygua calenta”.

Tot i així, a finals del s.XVIII, el viatger Zamora afirmà, després de situar els manantials, que “en el día de hoy se hallan abandonados” i demanà que “los gobernadores podían activar que se compusiesen estos baños”. Però no va ser fins a mitjans del s.XIX, quan una sèrie de canvis profunds, activitats econòmiques i costums socials i culturals, tingueren com a rerefons el renaixement de l’activitat termal.